ENTREVISTA A LOS AUTORES DE 'HISTÒRIA I PODER DEL MÈTAL CATALÀ': “Uno de los muchos objetivos del libro es promocionar la escena y demostrar que ya no es una rareza cantar Metal en catalán”

Dani Farrús, Eduard Cremades y Dani Morell son los culpables de las 600 páginas de “Història i Poder del Mètal Català”, libro editado por Enderrock Llibres que hace un largo recorrido por las bandas que cantan en catalán desde los estilos del Rock al Grindcore en estos últimos 40 años. Toda una enciclopedia que hay que tener si eres un gran amante del Metal, ya no solo hablamos del Catalán, sino por lo general ya que salen otras cuestiones interesantes que nos relatan sus autores en esta interesante entrevista que les hicimos…

MF.-¿Cómo va chicos?
 
DF: ¡Buenas! Pues muy bien. Muy agradecidos que te hayas interesado por nuestro libro y por hacernos esta entrevista. Después de todo el tiempo que llevamos en el proceso, tenemos muchas ganas de que la gente lo tenga en las manos y lo lea, y de empezar el «tour» por el territorio hablando de este tema que nos apasiona tanto, de conocer gente nueva y reencontrarnos para charlar con conocid@s, muchas de las cuales nos han ayudado en este largo camino de investigación y escritura.
 
EC: Muy contentos de que la gente se interese por el libro y nos quiera venir a ver en alguna de las presentaciones que haremos a finales de mayo y durante todo junio. Por ahora tenemos cerradas unas diez charlas y estamos trabajando para poder abarcar el máximo de territorio posible. Además en estos eventos tendremos el lujo de contar con presentadores como Eloi Boucherie (Vidres a la Sang), Mireia Puigmal (Forja), Papa Juls (Sangtraït), Marc Tuneu (Thanatopraxy), Roger Pérez (Thanatopraxy, Pesta Porcina, Tibosity…), Jordi Castells (Mocs & Cucs) y actuaciones de grupos como Urgila, Forja, Santacreu, IRA… Todos ellos aparecen en el libro y de alguna manera es como cerrar el círculo. Además el libro solo es una parte del proyecto. En redes sociales (IG y X como @metalcatala) no paramos. Anunciamos novedades, conciertos, publicamos fotografías de conciertos (Dani Morell es un auténtico crack en esto)... Por ahora a la gente le gusta y nos sigue (contamos con más de 1500 seguidores en X y más de 2000 en IG) y lo más importante, los grupos nos lo agradecen y para nosotros esto es lo más importante. También tenemos una lista en Spotify llamada Catalán Metal que inició Morell y que contiene más de 170 horas de Metal en català. Por ahora, tiene más de 1000 seguidores y mucha gente nos ha confesado que la escucha habitualmente y que le ha permitido conocer grupos nuevos. La lista está ordenada alfabéticamente y las novedades se pueden encontrar al final de todo. Todo esto conlleva un montón de trabajo, pero lo hacemos con mucha ilusión y devoción porque vemos que la gente lo está disfrutando y se ha creado una comunidad. Al final nos llena de satisfacción tener el honor de poder poner el sello de Metal Català (diseñado por el magnífico Andreu Zaragoza) en conciertos como el Catalunya Triomfant. También estamos trabajando en otros proyectos relacionados que por ahora no se pueden confesar…
 
DM: ¡Creo que nos sentimos como si estuviéramos de gira! La verdad es que de los tres autores solo Farrús ha tocado en grupos de rock y metal, pero estamos alucinando con la buena acogida que estamos teniendo en general. Al retoño le ha costado dos años y medio nacer y supongo que durante la gestación nos hemos hecho muy pesados por redes, ¡jajaja! Cuando llegas a un concierto y ves que la gente pregunta por el libro y por todo el proyecto que hay detrás (Metal Català) te das cuenta de que hemos tocado alguna tecla en el mundillo metalero y underground, que es el que nos apasiona.


 
MF.-Eduard Cremades, Dani Farrús y Dani Morell sois los culpables de las 600 páginas de bandas de Metal cantando en catalán. ¿Cómo surgió esta suculenta idea? ¿Os conocíais ya estos tres personajes? Jejeje
 
DF: Con Dani Morell nos conocemos desde hace muchos años, y me propuso entrar en el proyecto de búsqueda de todas las bandas que hacen y han hecho Metal en catalán (que ha terminado resultando en este libro), que había justo empezado con Eduard Cremades.
 
EC: Con Dani Morell nos empezamos a seguir a través de Twitter y vimos que coincidíamos en un montón de gustos y que ya nos seguíamos en otras plataformas como RateYourMusic, Goodreads… Hemos hecho un poco de investigación y la primera vez que se habla del proyecto es el 15 de diciembre de 2022, cuando surge la idea de hacer un hilo en Twitter con todos los grupos que hacen Metal en catalán. Cuando vemos la magnitud de la tragedia, Morell propone incorporar a Dani Farrús en el proyecto y solo un mes más tarde, el 12 de enero de 2023 ya estamos los tres trabajando codo a codo. El hilo es un éxito y cuenta con más de 170000 visualizaciones y muchas interacciones de gente (algunos de ellos muy populares como María Nicolau, Jordi Borràs, Arnau Tordera…) celebrándolo. Es en este momento cuando decidimos que el formato quizás no es el más adecuado y nos embarcamos en la idea del libro. Lo llevamos a diferentes editoriales y al final Enderrock nos compra la idea y la verdad que nos ha dado libertad absoluta para explicar esta historia.
 
DM: Ya lo han contado todo, solamente añadir que fuimos los primeros sorprendidos. ¡Esperábamos encontrar unas 50/60 bandas y mira cómo hemos acabado!

 
 
MF.-Explicadnos un poco qué se va a encontrar el lector en este Història i Poder del Mètal Català. ¿Escribís las biografías de las bandas sin más, o explicáis anécdotas y festivales de la escena underground catalana?
 
DF: El libro está dividido en dos partes bien diferenciadas (¡al final tiene 608 páginas!). La segunda parte es la que mencionas, de biografías de las bandas; donde, por orden alfabético y en plan enciclopédico hablamos de más de quinientas bandas y proyectos. Pero, antes, hay una primera parte más de «ensayo», donde analizamos el mundo del Metal en catalán, sus artistas y canciones a partir de temáticas concretas. Cuenta con un primer, y largo, capítulo repasando su historia a partir de los subgéneros, para luego centrarnos en el resto de los capítulos; en el ecosistema, la literatura, lengua y cultura, las leyendas, la reivindicación política en el mismo, y las mujeres en el Metal, un tema que creemos que es muy importante de analizar, reivindicar y visibilizar, visto que el Metal siempre ha sido un mundo de hombres, vaya, como la sociedad en general; tenemos que recordar a las mujeres que siempre han estado, denunciar por lo que han pasado y crear referentes para que cada vez haya más. Un capítulo que hemos escrito a partir de las horas y horas de entrevistas con muchas de sus protagonistas; siendo conscientes que, al ser nosotros tres hombres, les teníamos que dar la voz.
 
EC: Tal como cuenta Farrús, el libro tiene dos partes a la que yo sumaría una tercera. Una parte central donde aparecen cincuenta fotografías, a todo color la mayoría, de algunos grupos que aparecen en el libro. Algunas están hechas por Morell, pero también las hay de otros fotógrafos profesionales como el reconocidísimo Xavier Mercadé. La primera parte es literaria y cuenta con muchísima información y declaraciones de primera mano de los artistas y grupos. Para la parte final, más enciclopédica, no queríamos caer en hacer una lista y punto y que resultara de poco interés literario. Si bien es verdad, que por cada proyecto se especifica su origen, años de actividad, género y discografía y miembros, hemos intentado explicar una historia y se han colado premeditadamente algunas declaraciones para que su lectura sea más amena. La gran mayoría de textos han sido revisados por los mismos grupos, así que son datos fehacientes. Como curiosidad, y para recalcar la necesidad de un libro así, las mismas bandas tenían dudas sobre fechas o eventos sucedidos. Y es totalmente normal, al final si la historia no se escribe se acaba perdiendo en el tiempo.
 
DM: Al final hemos tenido que enfrentarnos a una historia que todavía no estaba escrita que, como bien dice Eduard, en ocasiones ni sus propios protagonistas recuerdan al detalle porque mientras la protagonizaban estaban metidos de lleno en la vorágine de los conciertos, las grabaciones, los cambios de integrantes… ¡Nosotros tampoco recordamos exactamente en qué año vimos a los S.A. por tercera vez, o quienes fueron sus teloneros esa noche en concreto! En estos casos me gusta recordar las palabras que incluyó Daniel Ekeroth en su magnífico libro “Swedish Death Metal”, algo así como que:

“El movimiento Death Metal sueco en general no mostró gran interés en documentar su historia. Los chicos simplemente hicieron las cosas como mejor creían, sin importar el futuro”.
 
Vaya por delante que hemos sido absolutamente rigurosos y las fuentes se han comprobado una y otra vez, pero contra los recuerdos frágiles es imposible luchar y creo que en parte también es la gracia de cómo se ha construido la historia que queremos reivindicar con este libro.
​
 
 
MF.-Fijándonos en la portada, más bien parece un libro de Black o Metal Extremo Catalán, aparte de ser un libro donde también saldrá el heavy y el rock, ¿no? ¿Qué opináis? ¿Desde un principio teníais claro la figura de la cabra de Satán o Baphomet en la portada?
 
DF: En el libro hablamos de todos los subgéneros del metal, desde el heavy más clásico y el power metal, al crossover, doom, black, death, grindcore… En algunos casos, la línea entre el hard rock y el metal, o entre el hardcore y el metal, por poner dos ejemplos, es muy fina, pero hemos intentado incluir todas las bandas que considerábamos (a veces es un poco subjetivo) Metal o tienen claras influencias del mismo. Por lo que respecta a la cabra de Satán o Baphomet de la portada. Empezar mencionando que la misma es obra del ilustrador Andreu Zaragoza, ¡que ha hecho un trabajo impresionante! Con algunas indicaciones nuestras dio rienda suelta a su imaginación y estilo, resultando en este magnífico trabajo. Teníamos claro que queríamos el «boc» en la portada, porque está muy representado y utilizado en todos los subgéneros del Metal (en el Metal Extremo, pero también en el Heavy, Thrash, etc) y porque es un personaje/símbolo muy «catalán». Solo hace falta remitirnos a los «correfocs», el Aquelarre de Cervera… Creemos que es una buena representación de los elementos «metal» y «catalán», a la vez que llamativo y original.
 
EC: Al final la relación entre el Metal y Satán se encuentra hasta en el Heavy Metal más clásico. Desde la portada del primer trabajo de Black Sabbath, con la bruja acechándonos de forma inquietante, hasta el beso lascivo entre un demonio y un ángel en el trabajo Noctambulus de Sangtraït (que aparece ilustrada en el libro). Zaragoza se inspiró en este imaginario satánico, la figura del boc de Biterna (tal como explica la Gran Enciclopèdia Catalana: nom amb què era designat el dimoni als Països Catalans), los aquelarres a través de ilustraciones de artistas como Goya y las películas de terror, entre otros, para crear una portada acojonante. Personalmente, el fondo de la ilustración me transporta a los tan particulares de la saga Evil Dead. También tenemos que ser honestos y, aunque hemos intentado ser totalmente objetivos al diseñar el trabajo, no podemos esconder que nuestros estilos favoritos se enmarcan dentro del extremo. ¡Más allá de nuestros gustos personales a la gente le ha encantado la portada!
 
DM: Aunque podemos encontrar demonios en discos de blues y country tradicional, es cierto que el diablo es una figura clave en el Metal, pero también en el rock (ahí tenemos a los Stones con su “Sympathy For The Devil” de finales de los 60). De todos modos, que la portada del libro sea un poco agresiva también nos ayuda a romper el extendido prejuicio (en parte promovido por la radiofórmula y los medios generalistas) de que la música en catalán suena toda igual. La verdad es que tenemos grupos extremos cantando en catalán desde finales de los 80 y principios de los 90. ¡Hasta tenemos pornogoregrind!
 

MF.-La edición correrá a cargo de Enderrock Llibres. ¿La tirada será solo en Catalunya o tenéis pensado en lanzarlo por toda la Península Ibérica?
 
DF: El libro va a llegar a todos los rincones donde la gente o las librerías lo pidan. A priori, por tema lingüístico, las zonas donde va a llegar seguro y donde hay más interés son las de habla catalana: Catalunya, Illes Balears, País Valencià y Andorra. Pero está claro que como a más sitios llegue y más gente lo lea, descubra bandas y aprenda sobre la historia del Metal en catalán mejor.
 
EC: Ojalá el libro se tradujera al castellano, al inglés… Creo que la música catalana ha estado siempre enmarcada en el pop-rock-folk y ya es hora de romper con este cliché. Somos conscientes que tiene que existir música en catalán de todos los géneros para su completa normalización y para atraer a toda la gente que se integra en la sociedad de habla catalana. A nosotros nos encanta el Metal, pero también escuchamos otros grupos que cantan en catalán y son buenísimos. El problema es que, y aquí voy a hablar de Spotify que es la plataforma que uso habitualmente, si buscas una lista oficial de música en catalán sólo existe con más de 50000 seguidores que ahonda en la tríada de géneros nombrados y los grupos de siempre, con algunas excepciones. No hay nada de Metal (tampoco hay ninguna lista oficial de Metal ni en castellano, ni en euskera, ni en gallego…). Si cambiamos de género y buscamos en castellano con más de 100000 seguidores, de cien canciones solo hay una en catalán, del magnífico grupo punk Crim. Yo soy profesor y la mayoría de jóvenes utilizan Spotify. Esto quiere decir que si no realizan una búsqueda direccionada, el algoritmo solo les mostrará cierta música en catalán y de aquí no saldrán. El libro que hemos escrito es único, no hay nada escrito similar sobre el euskera o el gallego por ejemplo. Veremos si interesa más allá de donde se habla catalán, tengo mis dudas. Después cuando sale un grupo que canta en alemán, noruego o finlandés nos volvemos todos locos…
 
DM: ¡A ver si alguna editorial te escucha y recoge el testigo! Si alguien se anima a traducirlo estaremos encantados. A mí me encanta descubrir y leer sobre grupos Metal que cantan en sueco, feroés, gallego o ruso. Imagino que también habrá gente interesada en el catalán fuera de nuestra zona… ¡De hecho, tenemos a los Focs Negres que hacen Blackened Speed en catalán y son de Portugal!

 
 
MF.-Ya que hablamos de Metal Extremo, porque nuestra página se centra en las sonoridades más extremas y no en el Heavy Metal, pero que también somos hijos de este estilo como todos, que procedemos del mismo padre. Pero, bueno… Jejeje. Aquí tenemos bandas importantes cantando en nuestra lengua materna: el catalán. Los que más Vidres a la Sang. También Foscor, Siroll!, Vrademargk, Ósserp, Angoixa, Thanatopraxy… ¿El mero hecho de cantar en catalán estas bandas podemos decir que tenemos una escena propia en Catalunya?
 
DF: Pues la verdad es que es una pregunta interesante, con una respuesta que creo, desde mi punto de vista, ha ido evolucionando desde que empezamos el proyecto. Al empezar a buscar bandas e investigar nos encontrábamos (esto seguramente lo responderá mejor Dani Morell, que ha escrito el capítulo de ecosistema) que había como muchas islas, pequeñas zonas geográficas que vivían aisladas unas de las otras, que no se conocían unas bandas a las otras (ni tan solo su existencia); bandas que cantaban en catalán que estaban acostumbradas a hacer conciertos con bandas con las letras en inglés o castellano… Pero da la sensación que últimamente hay más conciencia de «escena» o de pertinencia por el tema de la lengua. Vemos bandas importantes y de larga trayectoria como Vidres a la Sang y Siroll!, que no habían tocado nunca juntas antes, y que recientemente han compartido escenario; o el concierto del próximo 11 de septiembre en Barcelona, el «Catalunya Triomfant», con un cartel conformado por algunas de las bandas que usan solo el catalán más emblemáticas: Vidres a la Sang, Siroll!, Bocc, Ósserp, Assot y Udol. U otros ejemplos, como el hecho que una banda como Dios, que no había utilizado anteriormente la lengua catalana saque un tema en esta lengua con la impresionante Judit Pons de Cultum Mortis colaborando, y acaban haciendo conciertos juntos… No sé si se puede considerar una «escena propia», pero creo que sí, que se está creando una sinergia y unidad muy interesantes, y que motiva a otras bandas a lanzarse a utilizar el idioma.
 
EC: Sí que ha habido escenas en diferentes territorios, sobre todo debido a que los miembros colaboran, crean grupos paralelos o saltan de banda en banda. Un ejemplo sería el grindcore/goregrind de Osona, el hardcore-metal del Penedés, el heavy metal más clásico de Girona… Es importante remarcar el trabajo de ciertos miembros de grupos que también tienen estudios de grabación, edición, mezcla… Un ejemplo cristalino es el de Eloi Boucherie de Vidres a la Sang y su Farm of Sounds. Por allí han pasado recientemente grupos como Udols o Iron Kanain que cantan principalmente en inglés, pero en el trabajo tienen un tema en catalán. Uno de los muchos objetivos del libro es promocionar la escena y demostrar que ya no es una rareza cantar metal en catalán. Esperemos que esto vaya a más.
 
DM: Como bien dice Farrús: me he encargado del capítulo sobre el ecosistema del Metal en catalán, y aunque, lo empecé con mucho escepticismo y cautela he acabado por ver una cierta escena, no completamente formada, pero sí con muchos rasgos de lo que podemos entender por escena. Veremos si a partir del concierto Catalunya Triomfant, donde a buen seguro veremos caras nuevas entre el público –tenemos la sensación de que siempre somos los mismos, incluso en los conciertos de bandas internacionales en Barcelona– se logra avanzar un poco en esto. Sea como sea, las escenas no se pueden dirigir y aparecen orgánicamente, lo que sí que tenemos, y en el libro queda muy claro, es un ecosistema con cierta entidad y distribuido por todo el territorio. Cierto que es un panorama mutable y bastante frágil –el sello o el estudio de grabación que hoy lo peta mañana ha desaparecido, la sala molona y manejable que hoy programa bolos de Metal en catalán mañana se ha convertido en discoteca de música urbana–, pero cada vez sobresalen proyectos más serios y perdurables; por ejemplo, el estudio que ha comentado antes Eduard, o el Heartwork Recording Studios que montó Gerard Porqueres, alguien que lleva décadas tocando con grupos extremos y sabe perfectamente lo que le van a pedir las bandas. La gracia de todo esto, es que parte de esta escena y ecosistema del que venimos hablando es compartido con los grupos que cantan en inglés y en castellano. Vosotros, la prensa especializada, también formáis parte del ecosistema, y sois los primeros en hablar de Vidres a la Sang o Vrademargk cuando sacan disco nuevo. Por suerte, todo se retroalimenta.
​
 
 
MF.-Algunas de estas bandas empezaron cantando en inglés y en los últimos trabajos las composiciones son íntegramente en catalán. Esto, seguramente coge un poco de personalidad para la banda y no la pueden comparar con una banda internacional de tal o cuál estilo. ¿Qué creéis?
 
 
DF: Sobre el tema del uso por parte de bandas catalanas de un idioma u otro hablamos bastamente en uno de los capítulos, con reflexiones de much@s de sus protagonistas que son muy interesantes; reflejando distintos puntos de vista sobre los motivos por los que utilizar la lengua materna u otra. Lo que está claro, es que, aunque el Metal en nuestras tierras no pase por su mejor momento, y el catalán tampoco, el Metal en catalán nunca ha estado tan bien como ahora; y es como una bola de nieve, cuántas más bandas y referentes hay más grupos se animan a hacerlo.
 
EC: Hoy en día es imposible seguir el ritmo de lanzamientos de Metal. Casi que debería ser una profesión. Creo que cada vez resulta más difícil sorprender. Particularmente me ha pasado con Kanonenfieber, un grupo de Black Metal que van vestidos como soldados alemanes de la Primera Guerra Mundial, cantan en alemán y las letras son sacadas de diarios reales de soldados. Pienso que el catalán puede dar un toque de autenticidad a los grupos y que atraiga a gente que busca un poco lo mismo que yo.
 
DM: Eduard dice que seguir el ritmo de lanzamientos debería ser una profesión porque es el encargado de recopilarlos y colgarlos todos en nuestras redes, ¡jajajajaja! El hecho de que publicar una agenda semanal de conciertos y novedades en catalán se haya convertido en una auténtica locura es muy buena señal –aunque para Eduard sea una putada–. Nos gusta recordar que hay fines de semana en los que coinciden siete u ocho conciertos de Metal en catalán por toda la geografía, y no me refiero solo a la catalana. Sobre lo de compararse con bandas internacionales tenemos grupos tan guapos como Havukruunu, que cantan en finlandés y los amantes del Black Metal los escuchamos sin entender ni papa de lo que dicen; si nos interesa mucho su lírica podemos echar mano de las herramientas digitales, algo que cuando nos intercambiábamos fanzines y cintas de cassette enviadas a apartados de correos cochambrosos no nos podíamos ni imaginar. Pero es que ni siquiera hace falta recurrir a los underground Kanonenfieber para pensar en bandas alemanas que todos hemos escuchado sin entender las letras, ahí tenemos a los Rammstein. A veces bromeamos con las bandas guturales más extremas, porque directamente ni se entiende lo que dicen, canten en el idioma que canten. Al final nos da un poco igual en qué lengua se expresan los Pulmonary Fibrosis o los Aborted, si mañana se pasan al francés o al flamenco los escucharé igual. En el libro encontraréis grupos en catalán que han tocado en los países balcánicos, en California, en Inglaterra, en Italia o en Portugal. Pese a todo, es evidente que elegir el catalán da una personalidad diferenciada a las bandas, pero también lo da que decidan musicar poemas de nuestra literatura o publicar un álbum conceptual centrado en una novela (o poner en la portada de un disco un cuadro de un pintor catalán). Tenemos un extenso capítulo dedicado a la lengua, la literatura y la cultura catalana, porque nos interesaba mucho explicar todo eso.
 
 

MF.-Ya retrocediendo en el tiempo, supongo que también saldrán bandas que ya no existen pero merecen estar en la historia del Metal Extremo Catalán como Sabbatta Rotta, quienes tocaron a principios de los 90 en Barcelona junto a Anal Cunt. Concierto memorable. ¿Fuisteis? Jajaja.
 
DF: Efectivamente, hablamos de los cuarenta años de historia del Metal Catalán, con más de quinientas bandas y proyectos, muchas de las cuales ya no están en activo. Personalmente, tengo muchos recuerdos de Sabbatta Rotta. Mi familia es del Pirineo, no lejos de Vilaller, y en la época eran un referente. No estábamos acostumbrados a escuchar bandas extremas cantando en nuestro idioma, era más común el inglés, o el castellano en bandas como El Kaso Urquijo. Recuerdo tener sus maquetas e ir a algunos de sus bolos. Sobre el que comentas con Anal Cunt, es probable, pero no estoy seguro, jejeje. Ha llovido mucho, y era una época de ir a concierto tras concierto, semana tras semana.
 
EC: En esa época rondaba los diez años, aún estaba a un par de años de meterme en el tema. En la parte de historia utilizamos los subgéneros como guía. La parte del Grind es brutal, una de mis preferidas y abre con los pioneros: Sabbatta Rotta, Violent Headache y Mixomatosis. No hago más spoilers, ¡a leer toca!
 
DM: A principios de los 90 como máximo había visto a los Sangtraït en el Palau Sant Jordi. No empiezo a ir a conciertos con regularidad hasta el 95 o así, pero precisamente me tocó a mí  escribir la ficha de los Sabbatta Rotta y contactar con ellos. Son unas bellísimas personas y nos han ayudado mucho, incluso nos han conseguido carteles de conciertos de la época y algunas fotos de ensayos y bolos sensacionales. A pesar de la desdichada desaparición de Plin y de todos los años que han pasado, siguen todos en contacto e incluso tocando juntos por diversión. Me hubiera encantado verlos en directo. Salen muchos grupos ya desaparecidos en el libro, incluso bandas como Los Últimos de Cuba que tenían un tema en catalán (solo hago un spoiler, Eduard!).
 
 
MF.-Personalmente conozco a Sabbatta Rotta, amigos de Vilaller. En las altas montañas de los Pirineos Catalanes no era fácil acceder a la música si no bajabas a Barcelona. En aquella época no había internet, había que cartearse o escribir a los fanzines. ¿En el libro sale la cultura de los fanzines, que en aquella época era el verdadero underground?
 
 
EC: La verdad es que no nos hemos metido en tema fanzines. En ecosistema hablamos de diferentes medios que divulgan en catalán, ¿había fanzines en catalán? Sin duda es un tema a investigar.
 
DM: Como dice Eduard, medios en catalán, en castellano y en inglés que hablan sobre Metal en catalán encontraréis muchos en el capítulo sobre ecosistema. Si nos enfocamos en el mundo fanzinero alguna cosa encontraréis, sobre todo teniendo en cuenta que hay ciertos blogs escritos en catalán que han recogido la llama del espíritu fanzinero de antaño. Por otro lado, hemos encontrado algunos fanzines punk escritos en catalán que de repente hablan de Pulmons Negres y bandas así, pero en general, me temo que nunca existió un fanzine exclusivamente metalero escrito en catalán. Si alguien lee esta entrevista y tuvo un fanzine de estas características que se ponga en contacto con nosotros y saldrá en la segunda edición si la hay, ¡jajajaja!

 
 
MF.-Con las nuevas tecnologías y tenerlo todo a mano, donde puedes escuchar bandas de Filipinas o Rusia entre miles más. ¿Le podemos seguir llamando Underground al Under?
 
DF: Es un tema que puede servir para un buen debate profundo y de análisis de la actualidad de la música y la sociedad. Personalmente, creo que, aunque la música se pueda colgar sin problemas en plataformas como Bandcamp para el disfrute de gente de la otra punta del planeta, el underground sigue existiendo. Muchas bandas de Metal Extremo siguen teniendo problemas para pagar estudios, encontrar discográficas y distribuidoras, sitios decentes para tocar, repercusión en los medios… Creo que todas esas bandas y proyectos que se siguen autoeditando (o editadas por sellos pequeños), que solo aparecen en fanzines o webs minoritarias, que tienen que tocar en locales y salas muchas veces sin las condiciones básicas, durmiendo en el coche, perdiendo dinero más que ganándolo… Se les puede seguir considerando underground.
 
EC: Amargor, para nombrar un ejemplo entre muchos, es un claro ejemplo del underground. Él mismo grava, diseña, edita… Ahora ha sacado un sello propio que ha llamado En Claustre, que saca pequeñas tiradas de 5, 10, 15 copias que se agotan casi al momento.
 
DM: Hay que reformular la definición de under, pero a mí, me gusta votar todos los discos que escucho en plataformas como Rate Your Music, y no veas la de bandas y discos actuales que faltan y tengo que subir yo mismo. Exactamente igual pasa con ciertos grupos actuales, sobre todo de Black Metal, que voluntariamente no tienen presencia en Spoty y similares. “Una flor no fa estiu”, que decimos en catalán, pero hace poco fuimos a un concierto de Yatrogenia, Pesta Porcina y Morbid Flesh en el Rec on Fire de Igualada y el underground era evidente: bandas que se lo montan todo ellas mismas, sin sellos, sin promotoras, sin casi presencia digital, y tocando en salas que parecen zulos. Nos encanta.

 
 
MF.-…Y para ir acabando, en el Metal Extremo su lazo más directo es el punk y aquí teníamos una banda mítica como era L´Odi Social con su mítico “Què Pagui Pujol” (la portada se les veía saltando las vallas del metro, jejeje). Por supuesto, L´Odi sale en el libro, ¿verdad?
 
DF: L’Odi Social formó parte de nuestra tierna juventud; era un referente musical y de vida. Era muy habitual utilizar la frase «Què Pagui Pujol!», al colarse en el metro o hacer otras «travesuras» típicas de los años mozos y rebeldes, jejeje. Por lo que respeta al grupo, sale referenciado en distintas partes del libro, por su importancia histórica, pero no tiene su espacio propio, al no tratarse de Metal. Aunque, como bien dices, bandas punk como ellos influenciaron en gran manera a nuestras bandas de Metal.
 
EC: De punk nombramos a pioneros como La Banda Trapera del Río o L´Odi Social, pero también a pioneros del ska como Skatalà o Dr. Calypso. Ahora os vamos a descolocar un poco, porque también nombramos a The Tyets, haha.
 
DM: Mi grupo de amigos de aquella época era metalero y yo los intentaba arrastrar hacia el punk. Ahora que son todos punk yo he vuelto al Metal con más fuerza que nunca, ¡jajajaja! La verdad es que antes la cosa estaba más compartimentada, pero ahora te encuentras un grupo punk y un grupo metal en el mismo cartel y todos tan contentos. En el libro también hablamos sobre grupos punk catalanes que tienen influencias y riffs metaleros. Hasta aquí puedo leer.

 
 
MF.-¡Venga! Ahora sí, la última… Jajaja. Supongo que vosotros también la escuchabais. Había una radio catalana donde se descubrían infinidades de bandas en nuestros años mozos. En La Lekani descubrí a Sepultura con su “Arise”, Ratos de Pörao o los vascos Anestesia… ¿También nombráis radios en catalán en el libro?
 
DF: Está claro que en aquellos tiempos lejanos pre-internet vivíamos de lo que encontrábamos en revistas como Metali-KO o fanzines, de los intercambios de cartas y cintas con bandas de todo el mundo (aún tengo maquetas que me mandaron gente como Anathema o Cradle of Filth) y claro, las radios! Las que tengo más presentes no serían tanto de Metal Extremo, pero donde podías descubrir mucha música, como Radio Pica o, ya más institucional, el programa Tarda Tardà.
 
EC: Sí, de eso habla Morell en ecosistema. Sobre todo de esos medios centrados en difundir los grupos que cantan en catalán.

 
 
MF.-¡Ahora, sí por mi parte! Ahora tenéis la última palabra vosotros. Gràcies i ens veiem!!!
 
DF: Pues nada, que esperamos que la gente se interese por el libro, lo lea, venga a encontrarnos en las presentaciones, que descubran bandas y música en nuestra lengua y de nuestras latitudes, que hay mucha calidad en todos los subgéneros, y nuestra escena local necesita del apoyo de tod@s para que sigan habiendo bandas y conciertos más allá de las grandes bandas a nivel mundial. Que sirva, también para abrir la reflexión en temas como el papel de las mujeres en el Metal pero como reflejo de la sociedad. Y también, que si faltan bandas o hay errores, cosa inevitable, a pesar de las múltiples correcciones y verificaciones, al tratar con miles de datos (años, trabajos, localidades, miembros…), que nos lo hagan saber para enmendarlo para una segunda edición o volumen.
 
EC: Muchas gracias por el interés. Esperemos que el libro sea todo un éxito, y sobre todo que permita a la gente descubrir cosas nuevas. Más allá de esto, ¡seguiremos al pie del cañón!
 

https://www.instagram.com/metalcatala
https://x.com/metalcatala
historia, poder, metal, catala
https://open.spotify.com/playlist/3VCTS9Adk9aI97p2nl6YqW?si=M5q6pOdTRKuBaV15aOrLcA&nd=1&dlsi=4360ad8a314643bc

  
 
 
ENTREVISTA EN CATALÀ


 
MF.-Com va nois?
 
DF: Bones! Doncs molt bé. Molt agraïts que t'hagis interessat pel nostre llibre i per fer-nos aquesta entrevista. Després de tot el temps que portem en el procés, tenim moltes ganes que la gent el tingui a les mans i el llegeixi, i de començar el «tour» pel territori parlant d'aquest tema que ens apassiona tant, de conèixer gent nova i retrobar-nos per a xerrar amb conocid@s, moltes de les quals ens han ajudat en aquest llarg camí de recerca i escriptura.

EC: Molt contents que la gent s'interessi pel llibre i ens vulgui venir a veure en alguna de les presentacions que farem a la fi de maig i durant tot juny. Ara com ara tenim tancades unes deu xerrades i estem treballant per a poder abastar el màxim de territori possible. A més en aquests esdeveniments tindrem el luxe de comptar amb presentadors com Eloi Boucherie (Vidres a la Sang), Mireia Puigmal (Forja), Papa Juls (Sangtraït), Marc Tuneu (Thanatopraxy), Roger Pérez (Thanatopraxy, Pesta Porcina, Tibosity…), Jordi Castells (Mocs & Cucs) i actuacions de grups com Urgila, Forja, Santacreu, IRA… Tots ells apareixen en el llibre i d'alguna manera és com tancar el cercle. A més el llibre només és una part del projecte. En xarxes socials (IG i X com @metalcatala) no parem. Anunciem novetats, concerts, publiquem fotografies de concerts (Dani Morell és un autèntic crack en això)... Ara com ara a la gent li agrada i ens segueix (comptem amb més de 1500 seguidors en X i més de 2000 en IG) i el més important, els grups ens ho agraeixen i per a nosaltres això és el més important. També tenim una llista en Spotify anomenada Català Metall que va iniciar Morell i que conté més de 170 hores de Metall en català. Ara com ara, té més de 1000 seguidors i molta gent ens ha confessat que l'escolta habitualment i que li ha permès conèixer grups nous. La llista està ordenada alfabèticament i les novetats es poden trobar al final de tot. Tot això comporta un munt de treball, però ho fem amb molta il·lusió i devoció perquè veiem que la gent ho està gaudint i s'ha creat una comunitat. Al final ens omple de satisfacció tenir l'honor de poder posar el segell de Metall Català (dissenyat pel magnífic Andreu Zaragoza) en concerts com el Catalunya Triomfant. També estem treballant en altres projectes relacionats que ara com ara no es poden confessar…
 
DM: Crec que ens sentim com si estiguéssim de gira! La veritat és que dels tres autors sol Farrús ha tocat en grups de rock i metall, però estem al·lucinant amb el bon acolliment que estem tenint en general. Al plançó li ha costat dos anys i mig néixer i suposo que durant la gestació ens hem fet molt pesats per xarxes, jajaja! Quan arribes a un concert i veus que la gent pregunta pel llibre i per tot el projecte que hi ha darrere (Metall Català) t'adones que hem tocat alguna tecla en el món metalero i underground, que és el que ens apassiona.

 
MF.-Eduard Cremades, Dani Farrús i Dani Morell sou els culpables de les 600 pàgines de bandes de Metall cantant en català. Com va sorgir aquesta suculenta idea? Us coneixíeu ja aquests tres personatges? Jejeje
 
DF: Amb Dani Morell ens coneixem des de fa molts anys, i em va proposar entrar en el projecte de cerca de totes les bandes que fan i han fet Metall en català (que ha acabat resultant en aquest llibre), que havia just començat amb Eduard Cremades.
 
EC: Amb Dani Morell ens comencem a seguir a través de Twitter i vam veure que coincidíem en un munt de gustos i que ja ens seguíem en altres plataformes com RateYourMusic, Goodreads… Hem fet una mica de recerca i la primera vegada que es parla del projecte és el 15 de desembre de 2022, quan sorgeix la idea de fer un fil en Twitter amb tots els grups que fan Metall en català. Quan veiem la magnitud de la tragèdia, Morell proposa incorporar a Dani Farrús en el projecte i només un mes més tard, el 12 de gener de 2023 ja estem els tres treballant braç a braç. El fil és un èxit i compta amb més de 170000 visualitzacions i moltes interaccions de gent (alguns d'ells molt populars com María Nicolau, Jordi Borràs, Arnau Tordera…) celebrant-lo. És en aquest moment quan decidim que el format potser no és el més adequat i ens embarquem en la idea del llibre. Ho portem a diferents editorials i al final Enderrock ens compra la idea i la veritat que ens ha donat llibertat absoluta per a explicar aquesta història.
 
DM: Ja ho han explicat tot, solament afegir que vam ser els primers sorpresos. Esperàvem trobar unes 50/60 bandes i mira com hem acabat!
 
 
MF.-Expliqueu-nos una mica què es trobarà el lector en aquest Història i Poder del Mètal Català. Escriviu les biografies de les bandes sense més, o expliqueu anècdotes i festivals de l'escena underground catalana?
 
DF: El llibre està dividit en dues parts ben diferenciades (al final té 608 pàgines!). La segona part és la que esmentes, de biografies de les bandes; on, per ordre alfabètic i en pla enciclopèdic parlem de més de cinc-centes bandes i projectes. Però, abans, hi ha una primera part més de «assaig», on analitzem el món del Metall en català, els seus artistes i cançons a partir de temàtiques concretes. Compta amb un primer, i llarg, capítol repassant la seva història a partir dels subgèneres, per a després centrar-nos en la resta dels capítols; en l'ecosistema, la literatura, llengua i cultura, les llegendes, la reivindicació política en aquest, i les dones en el Metall, un tema que creiem que és molt important d'analitzar, reivindicar i visibilitzar, vist que el Metall sempre ha estat un món d'homes, vaja, com la societat en general; hem de recordar a les dones que sempre han estat, denunciar pel que han passat i crear referents perquè cada vegada hi hagi més. Un capítol que hem escrit a partir de les hores i hores d'entrevistes amb moltes dels seus protagonistes; sent conscients que, en ser nosaltres tres homes, els havíem de donar la veu.
 
EC: Tal com compta Farrús, el llibre té dues parts a la qual jo sumaria una tercera. Una part central on apareixen cinquanta fotografies, a tot color la majoria, d'alguns grups que apareixen en el llibre. Algunes estan fetes per Morell, però també n'hi ha d'altres fotògrafs professionals com el reconocidísimo Xavier Mercadé. La primera part és literària i compta amb moltíssima informació i declaracions de primera mà dels artistes i grups. Per a la part final, més enciclopèdica, no volíem caure a fer una llista i punt i que resultés de poc interès literari. Si bé és veritat, que per cada projecte s'especifica el seu origen, anys d'activitat, gènere i discografia i membres, hem intentat explicar una història i s'han colat premeditadament algunes declaracions perquè la seva lectura sigui més amena. La gran majoria de textos han estat revisats pels mateixos grups, així que són dades fefaents. Com a curiositat, i per a recalcar la necessitat d'un llibre així, les mateixes bandes tenien dubtes sobre dates o esdeveniments succeïts. I és totalment normal, al final si la història no s'escriu s'acaba perdent en el temps.
 
DM: Al final hem hagut d'enfrontar-nos a una història que encara no estava escrita que, com bé diu Eduard, a vegades ni els seus propis protagonistes recorden al detall perquè mentre la protagonitzaven estaven ficats de ple en la voràgine dels concerts, les gravacions, els canvis d'integrants… Nosaltres tampoc recordem exactament en quin any vam veure als S.A. per tercera vegada, o els qui van ser els seus teloners aquesta nit en concret! En aquests casos m'agrada recordar les paraules que va incloure Daniel Ekeroth en el seu magnífic llibre “Swedish Death Metall”, alguna cosa així com que:
 
“El moviment Death Metall suec en general no va mostrar gran interès a documentar la seva història. Els nois simplement van fer les coses com millor creien, sense importar el futur”.
​
 
Vagi per davant que hem estat absolutament rigorosos i les fonts s'han comprovat una vegada i una altra, però contra els records fràgils és impossible lluitar i crec que en part també és la gràcia de com s'ha construït la història que volem reivindicar amb aquest llibre.
 
 
​
MF.-Fixant-nos en la portada, més aviat sembla un llibre de Black o Metall Extrem Català, a part de ser un llibre on també sortirà el heavy i el rock, no? Què opineu? Des d'un principi teníeu clar la figura de la cabra de Satán o Baphomet en la portada?
 
DF: En el llibre parlem de tots els subgèneres del metall, des del heavy més clàssic i el power metall, al crossover, doom, black, death, grindcore… En alguns casos, la línia entre el hard rock i el metall, o entre l'hardcore i el metall, per posar dos exemples, és molt fina, però hem intentat incloure totes les bandes que consideràvem (a vegades és una mica subjectiu) Metall o tenen clares influències d'aquest. Pel que respecta a la cabra de Satán o Baphomet de la portada. Començar esmentant que la mateixa és obra de l'il·lustrador Andreu Zaragoza, que ha fet un treball impressionant! Amb algunes indicacions nostres va donar curs a la seva imaginació i estil, resultant en aquest magnífic treball. Teníem clar que volíem el «boc» en la portada, perquè està molt representat i utilitzat en tots els subgèneres del Metall (en el Metall Extrem, però també en el Heavy, Thrash, etc) i perquè és un personatge/símbol molt «català». Només fa falta remetre'ns als «correfocs», l'Aquelarre de Cervera… Creiem que és una bona representació dels elements «metall» i «català», alhora que cridaner i original.
 
EC: Al final la relació entre el Metall i Satán es troba fins i tot en el Heavy Metall més clàssic. Des de la portada del primer treball de Black Sàbat, amb la bruixota aguaitant-nos de manera inquietant, fins al petó lasciu entre un dimoni i un àngel en el treball Noctambulus de Sangtraït (que apareix il·lustrada en el llibre). Saragossa es va inspirar en aquest imaginari satànic, la figura del boc de Biterna (tal com explica la Gran Enciclopèdia Catalana: nom amb què era designat el dimoni als Països Catalans), els aquelarres a través d'il·lustracions d'artistes com Goya i les pel·lícules de terror, entre altres, per a crear una portada acollonant. Personalment, el fons de la il·lustració em transporta als tan particulars de la saga Evil Dead. També hem de ser honestos i, encara que hem intentat ser totalment objectius en dissenyar el treball, no podem amagar que els nostres estils favorits s'emmarquen dins de l'extrem. Més enllà dels nostres gustos personals a la gent li ha encantat la portada!
 
DM: Encara que podem trobar dimonis en discos de blues i country tradicional, és cert que el diable és una figura clau en el Metall, però també en el rock (aquí tenim als Stones amb el seu “Sympathy For The Devil” de finals dels 60). De totes maneres, que la portada del llibre sigui una mica agressiva també ens ajuda a trencar l'estès prejudici (en part promogut per la radiofórmula i els mitjans generalistes) que la música en català sona tota igual. La veritat és que tenim grups extrems cantant en català des de finals dels 80 i principis dels 90. Fins tenim pornogoregrind!

MF.-L'edició serà a càrrec d´Enderrock Llibres. La tirada serà només a Catalunya o teniu pensat a llançar-ho per tota la Península Ibèrica?
 
DF: El llibre arribarà a tots els racons on la gent o les llibreries el demanin. A priori, per tema lingüístic, les zones on arribarà segur i on hi ha més interès són les de parla catalana: Catalunya, Illes Balears, País Valencià i Andorra. Però és clar que com a més llocs arribi i més gent ho llegeixi, descobreixi bandes i aprengui sobre la història del Metall en català millor.
 
EC: Tant de bo el llibre es traduís al castellà, a l'anglès… Crec que la música catalana ha estat sempre emmarcada en el pop-rock-folk i ja és hora de trencar amb aquest clixé. Som conscients que ha d'existir música en català de tots els gèneres per a la seva completa normalització i per a atreure a tota la gent que s'integra en la societat de parla catalana. A nosaltres ens encanta el Metall, però també escoltem altres grups que canten en català i són boníssims. El problema és que, i aquí parlaré de Spotify que és la plataforma que uso habitualment, si busques una llista oficial de música en català només existeix amb més de 50000 seguidors que aprofundeix en la tríada de gèneres nomenats i els grups de sempre, amb algunes excepcions. No hi ha gens de Metall (tampoc hi ha cap llista oficial de Metall ni en castellà, ni en basc, ni en gallec…). Si canviem de gènere i busquem en castellà amb més de 100000 seguidors, de cent cançons només hi ha una en català, del magnífic grup punk Crim. Jo soc professor i la majoria de joves utilitzen Spotify. Això vol dir que si no realitzen una cerca adreçada, l'algorisme només els mostrarà una certa música en català i d'aquí no sortiran. El llibre que hem escrit és únic, no hi ha res escrit similar sobre el basc o el gallec per exemple. Veurem si interessa més enllà d'on es parla català, tinc els meus dubtes. Després quan sali un grup que canta en alemany, noruec o finlandès ens tornem tots bojos…
 
DM: A veure si alguna editorial t'escolta i recull el testimoni! Si algú s'anima a traduir-ho estarem encantats. A mi m'encanta descobrir i llegir sobre grups Metall que canten en suec, feroés, gallec o rus. Imagino que també hi haurà gent interessada en el català fora de la nostra zona… De fet, tenim als Focs Negres que fan Blackened Speed en català i són de Portugal!
 
 
MF.-Ja que parlem de Metall Extrem, perquè la nostra pàgina és centra en les sonoritats més extremes i no en el Heavy Metal, però que també som fills d'aquest estil com tots, que procedim del mateix pare. Però, bé… Jejeje. Aquí tenim bandes importants cantant en la nostra llengua materna: el català. Els que més Vidres a la Sang. També Foscor, Siroll!, Vrademargk, Ósserp, Angoixa, Thanatopraxy… El mer fet de cantar en català aquestes bandes podem dir que tenim una escena pròpia a Catalunya?
 
DF: La veritat és que és una pregunta interessant, amb una resposta que crec, des del meu punt de vista, ha anat evolucionant des que comencem el projecte. En començar a buscar bandes i investigar ens trobàvem (això segurament ho respondrà millor Dani Morell, que ha escrit el capítol d'ecosistema) que hi havia com moltes illes, petites zones geogràfiques que vivien aïllades unes de les altres, que no es coneixien unes bandes a les altres (ni tan sols la seva existència); bandes que cantaven en català que estaven acostumades a fer concerts amb bandes amb les lletres en anglès o castellà… Però dona la sensació que últimament hi ha més consciència de «escena» o de pertinència pel tema de la llengua. Veiem bandes importants i de llarga trajectòria com Vidres a la Sang i Siroll!, que no havien tocat mai juntes abans, i que recentment han compartit escenari; o el concert del pròxim 11 de setembre a Barcelona, el «Catalunya Triomfant», amb un cartell conformat per algunes de les bandes que usen només el català més emblemàtiques: Vidres a la Sang, Siroll!, Bocc, Ósserp, Assot i Udol. O altres exemples, com el fet que una banda com Déu, que no havia utilitzat anteriorment la llengua catalana tregui un tema en aquesta llengua amb la impressionant Judit Pons de Cultum Mortis col·laborant, i acaben fent concerts junts… No sé si es pot considerar una «escena pròpia», però crec que sí, que s'està creant una sinergia i unitat molt interessants, i que motiva a altres bandes a llançar-se a utilitzar l'idioma.
 
EC: Si que hi ha hagut escenes en diferents territoris, sobretot pel fet que els membres col·laboren, creen grups paral·lels o salten de banda en banda. Un exemple seria el grindcore/*goregrind d'Osona, l'hardcore-metall del Penedès, el heavy metall més clàssic de Girona… És important remarcar el treball d'uns certs membres de grups que també tenen estudis de gravació, edició, mescla… Un exemple cristal·lí és el de Eloi Boucherie de Vidres a la Sang i la seva Farm of Sounds. Per allí han passat recentment grups com Udols o Iron Kanain que canten principalment en anglès, però en el treball tenen un tema en català. Un dels molts objectius del llibre és promocionar l'escena i demostrar que ja no és una raresa cantar metall en català. Esperem que això vagi a més.
 
DM: Com bé diu Farrús: m'he encarregat del capítol sobre l'ecosistema del Metall en català, i encara que, ho vaig començar amb molt d'escepticisme i cautela he acabat per veure una certa escena, no completament formada, però sí amb molts trets del que podem entendre per escena. Veurem si a partir del concert Catalunya Triomfant, on de ben segur veurem cares noves entre el públic –tenim la sensació que sempre som els mateixos, fins i tot en els concerts de bandes internacionals a Barcelona– s'aconsegueix avançar una mica en això. Sigui com sigui, les escenes no es poden dirigir i apareixen orgànicament, la qual cosa si que tenim, i en el llibre queda molt clar, és un ecosistema amb una certa entitat i distribuït per tot el territori. Cert que és un panorama mutable i bastant fràgil –el segell o l'estudi de gravació que avui el peta demà ha desaparegut, la sala molona i manejable que avui programa bitlles de Metall en català demà s'ha convertit en discoteca de música urbana–, però cada vegada sobresurten projectes més seriosos i perdurables; per exemple, l'estudi que ha comentat abans Eduard, o el Heartwork Recording Studios que va muntar Gerard Porqueres, algú que porta dècades tocant amb grups extrems i sap perfectament el que li demanaran les bandes. La gràcia de tot això, és que part d'aquesta escena i ecosistema del qual venim parlant és compartit amb els grups que canten en anglès i en castellà. Vosaltres, la premsa especialitzada, també formeu part de l'ecosistema, i sou els primers a parlar de Vidres a la Sang o Vrademargk quan treuen disc nou. Per sort, tot es retroalimenta.
 
 
MF.-Algunes d'aquestes bandes van començar cantant en anglès i en els darrers treballs les composicions són íntegrament en català. Això, segurament agafa una mica de personalitat per a la banda i no la poden comparar amb una banda internacional de tal o quin estil. Què creieu?
 
 
DF: Sobre el tema de l'ús per part de bandes catalanes d'un idioma o un altre parlem bastament en un dels capítols, amb reflexions de much@s dels seus protagonistes que són molt interessants; reflectint diferents punts de vista sobre els motius pels quals utilitzar la llengua materna o una altra. El que és clar, és que, encara que el Metall en les nostres terres no passi pel seu millor moment, i el català tampoc, el Metall en català mai ha estat tan bé com ara; i és com una bola de neu, quantes més bandes i referents hi ha més grups s'animen a fer-ho.
 
EC: Avui dia és impossible seguir el ritme de llançaments de Metall. Gairebé que hauria de ser una professió. Crec que cada vegada resulta més difícil sorprendre. Particularment m'ha passat amb Kanonenfieber, un grup de Black Metall que van vestits com a soldats alemanys de la Primera Guerra Mundial, canten en alemany i les lletres són tretes de diaris reals de soldats. Penso que el català pot donar un toc d'autenticitat als grups i que atregui a gent que busca una mica el mateix que jo.
 
DM: Eduard diu que seguir el ritme de llançaments hauria de ser una professió perquè és l'encarregat de recopilar-los i penjar-los tots en les nostres xarxes, jajajajaja! El fet que publicar una agenda setmanal de concerts i novetats en català s'hagi convertit en una autèntica bogeria és molt bon senyal –encara que per a Eduard sigui una putada–. Ens agrada recordar que hi ha caps de setmana en els quals coincideixen set o vuit concerts de Metall en català per tota la geografia, i no em refereixo només a la catalana. Sobre això de comparar-se amb bandes internacionals tenim grups tan macos com Havukruunu, que canten en finlandès i els amants del Black Metall els escoltem sense entendre ni papa del que diuen; si ens interessa molt la seva lírica podem tirar mà de les eines digitals, alguna cosa que quan ens intercanviàvem fanzines i cintes de cassette enviades a apartats de correus cochambrosos no ens podíem ni imaginar. Però és que ni tan sols fa falta recórrer als underground Kanonenfieber per a pensar en bandes alemanyes que tots hem escoltat sense entendre les lletres, aquí tenim als Rammstein. A vegades fem broma amb les bandes guturals més extremes, perquè directament ni s'entén el que diuen, cantin en l'idioma que cantin. Al final ens dona una mica igual en quina llengua s'expressen els Pulmonary Fibrosis o els Aborted, si demà es passen al francès o al flamenc els escoltaré igual. En el llibre trobareu grups en català que han tocat als països balcànics, a Califòrnia, a Anglaterra, a Itàlia o a Portugal. Malgrat tot, és evident que triar el català dona una personalitat diferenciada a les bandes, però també el dona que decideixin musicar poemes de la nostra literatura o publicar un àlbum conceptual centrat en una novel·la (o posar en la portada d'un disc un quadre d'un pintor català). Tenim un extens capítol dedicat a la llengua, la literatura i la cultura catalana, perquè ens interessava molt explicar tot això.

 
 
MF.-Ja retrocedint en el temps, suposo que també sortiran bandes que ja no existeixen però mereixen estar en la història del Metall Extrem Català com Sabbatta Rotta, els qui van tocar a principis dels 90 a Barcelona al costat d'Anal Cunt. Concert memorable. Vau ser-hi? Jajaja.
 
DF: Efectivament, parlem dels quaranta anys d'història del Metall Català, amb més de cinc-centes bandes i projectes, moltes de les quals ja no estan en actiu. Personalment, tinc molts records de Sabbatta Rotta. La meva família és del Pirineu, no lluny de Vilaller, i en l'època eren un referent. No estàvem acostumats a escoltar bandes extremes cantant en el nostre idioma, era més comú l'anglès, o el castellà en bandes com El Kaso Urquijo. Recordo tenir les seves maquetes i anar a alguns de les seves bitlles. Sobre el qual comentes amb Anal Cunt, és probable, però no estic segur, jejeje. Ha plogut molt, i era una època d'anar a concert rere concert, setmana rere setmana.
 
EC: En aquesta època rondava els deu anys, encara estava a un parell d'anys de ficar-me en el tema. En la part d'història utilitzem els subgèneres com a guia. La part del Grind és brutal, una de les meves preferides i obre amb els pioners: Sabbatta Rotta, Violent Headache i Mixomatosis. No faig més spoilers, a llegir toca!
 
DM: A principis dels 90 com a màxim havia vist als Sangtraït al Palau Sant Jordi. No començo a anar a concerts amb regularitat fins al 95 o així, però precisament em va tocar a mi escriure la fitxa dels Sabbatta Rotta i contactar amb ells. Són unes bellíssimes persones i ens han ajudat molt, fins i tot ens han aconseguit cartells de concerts de l'època i algunes fotos d'assajos i bitlles sensacionals. Malgrat la desgraciada desaparició de Plin i de tots els anys que han passat, segueixen tots en contacte i fins i tot tocant junts per diversió. M'hauria encantat veure'ls en directe. Surten molts grups ja desapareguts en el llibre, fins i tot bandes com Els Últims de Cuba que tenien un tema en català (només faig un spoiler, Eduard!).

 
 
MF.-Personalment conec a Sabbatta Rotta, amics de Vilaller. En les altes muntanyes dels Pirineus Catalans no era fàcil accedir a la música si no baixaves a Barcelona. En aquella època no hi havia internet, calia cartejar-se o escriure als fanzines. En el llibre surt la cultura dels fanzines, que en aquella època era el veritable underground?
 
EC: La veritat és que no ens hem ficat en tema fanzines. En ecosistema parlem de diferents mitjans que divulguen en català, hi havia fanzines en català? Sens dubte és un tema a investigar.
 
DM: Com diu Eduard, mitjans en català, en castellà i en anglès que parlen sobre Metall en català trobareu molts en el capítol sobre ecosistema. Si ens enfoquem en el món fanzinero alguna cosa trobareu, sobretot tenint en compte que hi ha uns certs blogs escrits en català que han recollit la flama de l'esperit fanzinero d'antany. D'altra banda, hem trobat alguns fanzines punk escrits en català que de sobte parlen de Pulmons Negres i bandes així, però en general, em temo que mai va existir un fanzine exclusivament metalero escrit en català. Si algú llegeix aquesta entrevista i va tenir un fanzine d'aquestes característiques que es posi en contacte amb nosaltres i sortirà en la segona edició si n'hi ha, jajajaja!
 
 
 
MF.-Amb les noves tecnologies i tenir-ho tot a mà on pots escoltar bandes de Filipines o Rússia entre milers més. Li podem continuar dient Underground al Under?
 
DF: És un tema que pot servir per a un bon debat profund i d'anàlisi de l'actualitat de la música i la societat. Personalment, crec que, encara que la música es pugui penjar sense problemes en plataformes com Bandcamp per al gaudi de gent de l'altra punta del planeta, l'underground continua existint. Moltes bandes de Metall Extrem continuen tenint problemes per a pagar estudis, trobar discogràfiques i distribuïdores, llocs decents per a tocar, repercussió en els mitjans… Crec que totes aquestes bandes i projectes que es continuen autoeditant (o editades per segells petits), que només apareixen en fanzines o webs minoritàries, que han de tocar en locals i sales moltes vegades sense les condicions bàsiques, dormint en el cotxe, perdent diners més que guanyant-ho… Se'ls pot continuar considerant underground.
 
EC: Amargor, per a nomenar un exemple entre molts, és un clar exemple de l'underground. Ell mateix grava, dissenya, edita… Ara ha tret un segell propi que ha anomenat En Claustre, que saca petites tirades de 5, 10, 15 còpies que s'esgoten gairebé al moment.
 
DM: Cal reformular la definició de under, però a mi, m'agrada votar tots els discos que escolto en plataformes com Rate Your Music, i no vegis la de bandes i discos actuals que falten i haig de pujar jo mateix. Exactament igual passa amb uns certs grups actuals, sobretot de Black Metall, que voluntàriament no tenen presència en Spoty i similars. “Una flor no fa estiu”, que diem en català, però fa poc vam ser a un concert de Iatrogènia, Pesta Porcina i Morbid Flesh en el Rec on Fire d'Igualada i l'underground era evident: bandes que li ho munten tot elles mateixes, sense segells, sense promotores, sense gairebé presència digital, i tocant en sales que semblen zulos. Ens encanta.
 
 
 
MF.-…I per a anar acabant, en el Metall Extrem el seu llaç més directe és el punk i aquí teníem una banda mítica com era L´Odi Social amb el seu mític “Què Pagui Pujol” (la portada se'ls veia saltant les tanques del metre, jejeje). Per descomptat, L´Odi surt en el llibre, veritat?
 
DF: L’Odi Social va formar part de la nostra tendra joventut; era un referent musical i de vida. Era molt habitual utilitzar la frase «Què Pagui Pujol!», en colar-se en el metre o fer altres «entremaliadures» típiques dels anys mossos i rebels, jejeje. Pel que respecta al grup, surt referenciat en diferents parts del llibre, per la seva importància històrica, però no té el seu espai propi, al no tractar-se de Metall. Encara que, com bé dius, bandes punk com ells van influenciar en gran manera a les nostres bandes de Metall.
 
EC: De punk nomenem pioners com La Banda Drapaire del Riu o L´Odi Social, però també a pioners del ska com Skatalà o Dr. Calypso. Ara us descol·locarem una mica, perquè també nomenem a The Tyets, haha.
 
DM: El meu grup d'amics d'aquella època era metalero i jo els intentava arrossegar cap al punk. Ara que són tots punk jo he tornat al Metall amb més força que mai, jajajaja! La veritat és que abans la cosa estava més compartimentada, però ara et trobes un grup punk i un grup metall en el mateix cartell i tots tan contents. En el llibre també parlem sobre grups punk catalans que tenen influències i riffs metaleros. Fins aquí puc llegir.
 
 
 
MF.-Vinga! Ara sí, l'última… Jajaja. Suposo que vosaltres també la hi escoltàveu. Hi havia una ràdio catalana on es descobrien infinitats de bandes en els nostres anys mossos. En La Lekani vaig descobrir a Sepultura amb la seu “Arise”, Ratos de Pörao o els bascos Anestesia… També anomeneu ràdios en català en el llibre?
 
DF: És clar que en aquells temps llunyans pre-internet vivíem del que trobàvem en revistes com Metali-KO o fanzines, dels intercanvis de cartes i cintes amb bandes de tot el món (encara tinc maquetes que em van manar gent com Anathema o Cradle of Filth) i clar, les ràdios! Les que tinc més presents no serien tant de Metall Extrem, però on podies descobrir molta música, com a Ràdio Pica o, ja més institucional, el programa Triga Tardà.
 
EC: Sí, d'això parla Morell en ecosistema. Sobretot d'aquests mitjans centrats en difondre els grups que canten en català.
​
 
 
MF.-Ara, sí per part meva! Ara teniu la darrera paraula vosaltres. Gràcies i ens veiem!!!
 
DF: Doncs res, que esperem que la gent s'interessi pel llibre, el llegeixi, vingui a trobar-nos en les presentacions, que descobreixin bandes i música en la nostra llengua i de les nostres latituds, que hi ha molta qualitat en tots els subgèneres, i la nostra escena local necessita del suport de tot/es perquè continuïn havent-hi bandes i concerts més enllà de les grans bandes a nivell mundial. Que serveixi, també per a obrir la reflexió en temes com el paper de les dones en el Metall però com a reflex de la societat. I també, que si falten bandes o hi ha errors, cosa inevitable, malgrat les múltiples correccions i verificacions, en tractar amb milers de dades (anys, treballs, localitats, membres…), que ens ho facin saber per a esmenar-ho per a una segona edició o volum.
 
EC: Moltes gràcies per l'interès. Esperem que el llibre sigui tot un èxit, i sobretot que permeti a la gent descobrir coses noves. Més enllà d'això, seguirem al peu del canó!

METAL FRIENDS
Texto: Black Torher